Benvinguts a: TATANCA RUTES A CAVALL ALBANYÀ
Benvinguts a:TATANCA RUTES A CAVALLALBANYÀ

La història de Tatanca

 

 

 

 

 

Va ser la primera euga que vaig tenir... Tota una sorpresa!

Va arribar a casa, durant el setembre del 1990, dins d’un camió...

Una euga torda, gens excepcional, no gaire alta, sense papers, sense nom i sense cartilla sanitària, però això sí, forta com un roure, amb un pit amplíssim i molt molt grassa.

Es pot dir que la Tati va posar a prova la paciència de tots, els dos primers dies es va portar com una santa, però els dies següents.... Primer no volia entrar a la quadra, després no en volia sortir. La muntava sense sella i quan menys t’ho esperaves feia un salt cap a un costat com si s’espantés d’alguna cosa. Altres dies quan galopàvem tranquil·lament per una recta si al final hi havia un revolt, ella seguia endavant pujant d’un salt els marges i galopant bosc a través, deixant-me a mi moltes vegades penjada d’una branca, era estrany el dia que no tornava ella abans que jo. Era capaç d’acabar la paciència a qualsevol, però em va ensenyar a no tenir por a caure i també a caure bé, al final era divertit i tot.

Quan vam poder comprar una sella la cosa va ser diferent. No vaig caure mai més. Però llavors no frenava, vam provar amb molts filets i bocados diferents i només vam aconseguir controlar una mica la seva velocitat, però seguia sense quedar-se quieta quan algú la muntava.

La nostra inexperiència ens portava a consultar amb tota mena de gent, alguns molt més animals que la pròpia Tatanca ens deien que el millor era posar-li un bocado de palanca combinat amb serretó i una gamarra ben curta perquè no pogués aixecar el cap. El problema eren les nostres mans inexpertes que li escalfaven la boca i l'única manera de queixar-se era aixecar el cap i fugir corrents. (Això passava durant l'any 1990, llavors ni se sentia a parlar sobre la Doma Natural...)

Per fi un ferrer ens va donar la solució: "Poseu-li una hàquima!"

Va ser oli en un llum, l’euga es va relaxar completament, l’únic que passava es que vam haver de canviar la nostra forma de muntar, si ens havien ensenyat que amb les regnes havies de tenir en tot moment contacte amb la boca del cavall i portar-lo reunit, perque era així com s’havia de muntar, amb la hàquima era completament diferent, les regnes es deixaven bastant soltes, i només s’actuava en cas de girar o frenar.

Ens vam acostumar a veure-la caminar amb el coll en posició horizontal, ens va convèncer de seguida el fet de que per ella era molt més còmode i, a més, tots els cavalls es desplacen naturalment d’aquesta manera quan van d’un lloc a un altre.

Més endavant la vam acostumar a ser guiada amb una sola mà i al final només amb el contacte de les regnes al coll la feies anar per on volies sense cap problema. Per canviar-la de prat la portàvem amb una simple cabeçada i una corda.

 

LA MUSHKWA (solitari en sioux)

Dos anys més tard, el 1992, va venir la MUSHKWA. Una potreta de només dos mesos que vam aconseguir tirar endavant a base de papilles de granulat, llet en pols i gra de llinosa bullit, no volia la llet.

Va ser un intercanvi per feina, a la hípica on estava treballant la van deslletar amb aquesta edat perquè volien fer treballar la mare i els feia nosa la petita, i no tenien prou paciència per fer-li menjar el seu pinso. No hagués tirat endavant. La Mushkwa es va refer al cap d’un parell de mesos de dedicació i moltes atencions especials.

La Tatanca hi va tenir molt a veure ja que li va fer de padrina i la guiava per tot arreu, sent molt severa amb ella quan sabia que les observàvem.

 

LA POLKA

La primera vegada que la vam veure, durant l'estiu del 1991 estava en un prat amb un grup d’eugues al poble veí, era la més alta i la primera que s'adonava que algú venia, semblava la guaita del ramat. També era la més grassa, segurament perquè arribava a les fulles dels arbres més amunt que les altres i això és molt útil quan comença a faltar la pastura . Arrasava amb tots els arbres a la seva alçada com una girafa.

Quan l’anavem a veure ens saludava de lluny i s’acostava dòcilment, amb molta delicadesa ens olorava la cara i ens presentava el seus respectes refregant el musell. En acabar la visita ens acompanyava fins al final del prat i no ens perdia de vista fins que ja no ens veia. Era encantadora i ens vam enamorar perdudament d’ella. Quan vam aconseguir trobar el seu propietari i després de molts dies per convence’l i negociar el preu, ens la vam endur a casa muntats.

Tenia només 6 anys i semblava que no l’havien muntat gaire, quan la fèiem galopar arribava a unes velocitats increïbles i no la podies frenar. Al final quan vèiem que ja en tenia prou la fèiem galopar una estona més, de seguida ho va captar.

Al cap d’uns dies quan li demanàvem de disminuir la marxa, ella frenava obedientment, feia molta gràcia quan li indicaves que alentís la marxa, Exagerava el moviment de les orelles cap a tu diverses vegades, l’una i l’altra, com dient: "D'acord, d'acord... Ja ho he entès, ja paro." Sovint, d’alegria, feia cops de cap a un costat i a l’altre, i arrancant-nos les regnes de les mans es posava a jugar com un poltre.

La Mushkwa finalment la vam regalar al cap d’uns anys, esperem que estigui bé; la Polka va seguir amb nosaltres fins al 2009, ja no té el pelatge tord rodat, és blanca del tot. Ja no corre amb tantes ganes com abans, però tothom que la munta queda encantat, sempre se’n recorden d’ella per les seves bones maneres i la seva sensibilitat. L'any 2004 la varem donar en adopció a una familia de la Cerdanya, pastura en un camp de futbol en companyia d'un poni i un gos que no la deixen ni a sol ni a sombra...

Les tres pioneres

LA TATANCA ja era molt velleta, tenia artritis i la teníem en una jubilació ben merescuda al prat, en companyia de la seva estimada Polka i l'inseparable Ringo; supervisaven els prats.

Ella ens va ensenyar que per disfrutar d’una excursió a cavall no calia córrer, a gaudir del paisatge, a observar el comportament dels cavalls, a fer cas del nostre instint, a no tenir pressa amb ells, a aprendre i ser humils. Perquè mai en no se’n sap prou de cavalls, i sempre es pot aprendre molt més.

El nom d’aquesta hípica és un homenatge a ella.

La Tatanca va morir a casa, mentre dormia, el 14 de setembre del 2009, a la venerable edat de 31 anys; va estar 18 anys amb nosaltres.

Sempre et recordarem...

El nom d'aquesta hipica es un homenatge a ella

TATANCA RUTES A CAVALL

(Lladrós, estiu 1991)

www.hipicatatanca.info
Masia La Costa 
17733 Albanyà

Telefon: 722221288

 

Versión para imprimir Versión para imprimir | Mapa del sitio
© www.hipicatatanca.info Aviso legal